Riquesa cultural i contextos multilingües: 1.2 Història social: panorama històric del conflicte de llengües al País Valencià (II)

A la classe de hui s'ha continuat i, fins i tot, finalitzat, el punt dos del tema 1 que havia sigut començat dimarts passat i s'ha realitzat una breu introducció al punt 1.3 centrant-se la classe, sobre tot, en el comentari sobre les "Normes de Castelló" ( aquesta última part es recull en la següent entrada)

c) La Decadència (inici del procés de substitució lingüística)

"Etapa del començament de substitució lingüística en oposició al de Renaixença".

Als inicis del s. XVI el territori del País Valencià comença a viure un període de retrocés al gran esplendor cultural adquirit durant el segle XV.
Les causes polítiques socials i culturals que l'expliquen són:

1.En la primera meitat del segle XVI: hi ha un traslladament del focus d'interés cultural a altres indrets com a conseqüència del desmembrament polític, social i cultural dels territoris que abraçava la Corona d'Aragó.
2. Expulsió dels moriscos del territori valencià: es redueix la població significativament (es perd un terç de la població) la qual es repoblada per persones castellanes (inici de prejudicis lingüístics i pèrdua de consciència lingüística en català en detriment a augment del poder de la llengua castellana).
3. Editorials veien major venda en obres en castellà que en català: això va potenciar com a conseqüència l'ús del català, tan sols, en l'àmbit privat i entre classes populars.

De fet, el País Valencià es va adoptar sense cap rebuig el castellà i de fet:

Cap a una dialectització profunda del territori i desmembrament de la idea d'unitat (llengua catalana, valenciana i mallorquina): a partir d'introducció de castellanismes.

4. Guerra de Successió a la corona d'Espanya (1704-1714): els Tastàmara no tenen descedència (el regne castellà) i es va produir un conflicte polític per tal d'establir el següent successor a la corona.

Arxiduc Carles (recolzat per la corona d'Aragó) i Felip V eren els candidats que lluitaren per aquesta.
Finalment, seria Felip V qui es faria amb la victòria i promulga, com a conseqüència el Decret de Nova Planta (es perderen Menorca i Sardenya a més de produir-se l'exclusió del català dels àmbits d'ús formals com és el cas de l'administratiu, de l'ensenyament així com de l'utilitzat en l'àmbit comercial).
Espanya era un estat centralista en el qual s'homogeneitzava el territori lingüístic amb la implantació del castellà.

Funcionaris castellans van ocupar els càrrecs en terres castellanoparlants (ex. Joan Batista Basset).

Inici d'etapa diglòssica: el poble continua parlant en català en àmbits informals (tendència cap al seu ús de forma col·loquial) però el castellà comença a ser el punt de mira en l'àmbit públic.

Tot i això, encara que la seua presència era molt reduïda, hi havia erudits preocupats per la llengua que van escriure estudis d'ortografia, diccionaris o inclús edicions de clàssics en llengua catalana.
Però el Renaixement i Barroc català es va submergir en una decadència profunda pel que fa a la literatura culta derivat de la demanda, cada vegada major, de públic castellà.
Influències en el català: adstrat francés (beixamel, biberó, bidet...), adstrat castellà (borratxo, broma, llàstima) i adstrat amerindi (canoa, huracà, tauró...).

d) La Renaixença (època que s'inicia a partir de la publicació de "L'oda a la Pàtria en 1833 de Bonaventura Carles Aribau)

Sorgeix d'una gran preocupació del territori de Catalunya per la seua llengua com a part de la seua cultura en un panorama polític caracteritzat per la presència de corrents de pensaments com el romanticisme i dels nacionalismes sorgits per tota Europa.

La corrent romanticista pretén la recerca dels clàssics i de la recuperació del passat.

Es passa de la diglòssia lingüística de la primera meitat del segle a un enfortiment d'ús de la llengua catalana derivat d'una consciència nacionalista vehiculada a nivell polític (tan sols a Catalunya):

El castellà ocupava els àmbits d'ús formals (premsa, ciència, ensenyament, literatura...).
"La llengua pròpia també pot ser culta" (3 gèneres literaris s'envolten d'escrits en català així com comença a tenir presència en àmbits d'ús públics).
Per tant, s'havia eliminat la tradició de decadència, es recupera la producció literària en català i s'inicia el treball cap a la normativització i, com a extensió, normalització durant el segle XX.
A València, però, hi havia un fort arrelament a la llengua castellana per part de les classes acomodades que no va permetre reivindicacions cap a l'increment d'ús del català.

Tot i això, la institució dels Jocs florals (restaurada en 1889) va permetre apropar als escriptors dels tres indrets on es parlava català (Barcelona, Mallorca i València) i, com a conseqüència, la creació de consciència de la identitat valenciana (tenint la llengua com a vehicle d'expressió cultural).