Text propi 1. "Les Normes de Castelló: un pas més cap a la normalització"

“Les paraules poden escriure’s de moltes maneres, i de fet s’han escrit de forma ben diversa al llarg de la historia. En valencià i en totes les llengües. Però l’estabilització ortogràfica és imprescindible per tal de poder fer de la llengua una eina fàcil i adequada a les necessitats de la societat moderna” (Huguet J., Les Normes de Castelló. Una reflexió col·lectiva seixanta anys després, 1993).

El català, com a element cultural amb lligams territorials clars al País Valencià i des que va començar tot i que amb altres denominacions(ex. llemosí), ha estat subordinat als diferents usos que els agents socials n’han fet. Així, en el segle XV vivia un esplendor cultural que els condicionants polítics i socials del segle XVI van fer mancar i, conseqüentment, van una etapa diglòssica accentuada. Segles més tard, hi ha una preocupació per la llengua a l’època de la Renaixença que permetrà un impuls cap a la normalització de la llengua en el qual, d’entre altres accions, es promulgarà les Normes de Castelló.

            L’inici del segle XX va portar arrelat una sèrie de condicionants socials i culturals com el moviment noucentista així com el suport polític i de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) que va potenciar cap a personalitats importants en matèria lingüística de l’època, és el cas de Pompeu Fabra, a la realització d’una primera normativa unificada del català a partir de la redacció de “Les Normes ortogràfiques” (1913).  Primera acció en matèria lingüística que va ser totalment acceptada i en l’any 1930, fins i tot, era seguida en les publicacions realitzades per estudiosos de l’època. Serà, tal com s’extrau de les paraules del filòleg, músic i escriptor Isidor Marí en l’article periodístic “La força ve de l’espontaneïtat”,  un esdeveniment molt important que junt a la “Gramàtica” (1918)   o el “Diccionari general”  en 1932 van oposar-se fortament a la política homogeneïtzant de la dictadura franquista.

            Però, no seria fins l’any el 2 de desembre de 1932 quan, en la Casa Matutano de la ciutat de Castelló, es va fer pública la redacció de unes normes que dotarien a la llengua catalana d’unitat total i les quals van estar, com afirma el sociolingüista i delegat de l’IEC en Castelló, aclimatades a les Normes de l’IEC de Pompeu Fabra i acceptades totalment per la comunitat intel·lectual de la llengua catalana.

            De fet , les Normes de Castelló van permetre l’assoliment d’una llengua codificada vertaderament depurada de les influències de la llengua dominant, el castellà, i que va permetre als escriptors de l’època a continuar vehiculant les seues idees a través de la llengua catalana d’una manera normativa. Aquest fet va eradicar el dualisme d’escriptura existent – els intel·lectuals feien servir l’estil lingüístic del segle XV mentre que, de forma popular, s’utilitzaven en els escrits una gran quantitat de dialectismes i localismes que reduïen la comprensió a un espai geogràfic determinat – i va establir un estil lingüístic o registre estàndard fidedigne a la tradició cultural del País Valencià amb possibilitats de ser utilitzada pels parlants en qualsevol àmbit d’ús.

 Bibliografia utilitzada

1.  Andreu i Bellés, J. & Pérez i Moragón, F. (1993). Les Normes de Castelló. Una reflexió col·lectiva seixant anys després  (Universitat Jaume I, Ed.) Castelló : Publicacions de la Universitat Jaume I i de la Diputació de Castelló.

              Webgrafia utilitzada:

(és la mateixa que la que es pot trobar a l'apartat "Notícies relacionades amb l'apartat 1.3")