“La llengua no és tan
sols un sistema de signes útils per a comunicar, sinó que és també una xàrcia
on són preservades les més entranyables formes de vida i de pensament de cada
comunitat cultural individuada” (Sanchis
Guarner, La llengua dels valencians, 1989) .
Si es parafraseja la definició
de mitjà de comunicació extreta de la Generalitat de Catalunya[1], mecanisme
a través del qual es transmet o permet la difusió d’informació de significats
informatius i culturals, es descobreix la gran importància que té per a la
societat aquesta font d’informació sobre el seu entorn més immediat però la
realitat ha demostrat la contradicció pel que fa a la seua pragmàtica.
En primer lloc, el sistema comunicatiu valencià (SCV) ha sigut des de sempre una ferramenta
amb un arrelament polític molt present. De fet i a mode d’exemple, els inicis
de la premsa en 1960-1970 va suposar, sobre tot a partir de la mort de Franco
(1976), la possibilitat de conduir cap a la democratització de la societat.
Però, abans de l’arribada de l’estat autoritari d’Espanya hi havia quatre
diaris que, pels seus ideals ben contraris al moviment que aquesta personalitat
autoritària fixaria en Espanya anys més tard, van ser tancats a la força per
tal de no posseir ideologies contràries al propi règim en el territori – és el
cas de Levante, Jornada, Información i
Mediterráneo –. Tot i això es va conservar un diari de propietat privada, Las Provincias, que funcionava com un subministre d’adoctriment de la política
autoritària cap a la societat.
Aquesta
subordinació dels mitjans de comunicació a la ideologia política és, si més no,
una situació que evidencia i que porta cap al desmembrament de tota llengua ja que
en el rerefons de la qual no hi ha, simplement, “un sistema de signes útils per a comunicar” sinó que la realitat
que abraça vertebra un alt grau de complexitat que condueix cap a uns idearis de
la comunitat de parlants que la fa servir. El tancament de Ràdio
Televisió Valenciana
suposa la privació de la mostra de les
més entranyables formes de vida i de pensament de la societat valenciana.
En aquest
sentit una llengua com a embrancament superficial i visible d’una cultura
determinada, porta arrelada tota una sèrie d’expressions que acaben, en major o
menor proporció, afectant a l’àmbit educatiu. Són, per tant dos factors
condicionats per no contribuir a una visió secessionista de la realitat
educativa influïda pels mitjans de comunicació: el vehicle de comunicació i el caràcter idealista dels mitjans de
comunicació.
És
ben cert que els mitjans de comunicació són , tot i que la intromissió d’Internet
d’una forma global i amb mitjans de comunicació inserits en ell, un dels
recursos més utilitzats per part de l’alumnat en els temps d’oci. En aquest
sentit, només en engegar la televisió un xiquet a la Comunitat Valenciana podrà
trobar personalitats que condueixen els seus discursos mitjançant una codificació
verbal que, en l’actualitat i amb un grau molt alt de veracitat, estarà emesa
en castellà. D’aquest mode es deixa de costat un dels principals estris que, lluny
de potenciar la seua integració en l’espai geogràfic que aquest ocupa a través de
la millorar habilitats comunicatives en la llengua catalana i el coneixement
del seu territori, significa el retrocés en el procés socialització que tot
subjecte social en els primers anys de vida necessita pel seu desenvolupament
integral.
Però,
no només això, sinó que aquesta decisió premeditada de l’ús del castellà, com
ja s’evidenciava anteriorment, porta arreglades un ideari que l’alumnat de l’etapa
d’educació primària , com a subjecte que es troba en procés de construcció d’una
actitud crítica davant la informació que es presenta, pren de forma automàtica
i sense cap oposició. Com a resultat, s’introdueix a l’alumnat , de forma inconscient,
cap a la creació de perjudicis lingüístics com llengües altes, baixes, més importants o menys importants” en
funció dels àmbits d’usos als quals es veuen utilitzades – el català a partir
del tancament de Ràdito Televisió
Valenciana ha començat, tot i que ja era present aquesta consideració per
la gran quantitat de castellanoparlants al País Valencià, un procés de menyspreu que redueix el prestigi
social potencialment al mateix temps que elimina un element d’identitat cultural
del territori valencià – i, com a
conseqüència, potencia cap a l’acceleració de la substitució lingüística de la
llengua oficial d’Espanya.
Bibliografia utilitzada
- Sanchis Guarner, M. (1989). La llengua dels valencians (Tretzena ed.). (E. Climent, Ed.) València, València, Espanya: Moratín.
- Strubell, M. (1980). El paper dels mitjans de comunicació en la normalització lingüística. Barcelona, Catalunya, Espanya: Edicions 62.
Webgrafia utilitzada:
Bi
[1] Extracció del servei de consultes
lingüístiques Optimot: http://www14.gencat.cat/llc/AppJava/index.html?action=Principal&method=cerca_generica&input_cercar=mitj%E0+de+comunicaci%F3&tipusCerca=cerca.tot
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada