Text propi 5. Anàlisi de la situació lingüística en el CEIP Ramón Laporta de Quart de Poblet

En primer lloc, cal assenyalar les característiques pròpies o d’identitat de la institució escolar per tal d’entendre alguns elements organitzatius en termes lingüístics. Així, l’escola “Ramón Laporta” es tracta d’un Centre d’Educació Infantil i Primària (CEIP) situat en Quart de Poblet, municipi de l’horta sud en el qual des de sempre s’ha utilitzat el valencià i, concretament, el subdialecte apitxat com a mitjà de comunicació. Però per motius econòmics,  el desenvolupament d’un gran teixit industrial a la dècada dels 60, es va produir l’increment del percentatge d’immigració de famílies de diferent procedència (Marroc, països de l’est o, inclús, del sud d’Amèrica) i com a conseqüència va accelerar el procés de substitució lingüística per la pèrdua de valencianoparlants.

            Aquest fet explica que hi manque el Programa d’Ensenyament en Valencià, ja que va destinat a zones de parlants valencians, i s’articulen els altres dos programes per dur a terme l’Educació Plurilingüe a aquest centre. D’aquesta manera es troben a cada nivell dues classes que segueixen el Programa d’Incorporació Progressiva (PIP) i, d’altra banda, una classe que segueix el Programa d’Immersió Lingüística (PIL).  Tot i això cal fer una distinció en la incorporació d’aquests programes en funció del nivell educatiu en el qual es trobe: en primer lloc, tant a l’etapa d’Educació Infantil com als primers nivells del primer i segon cicle, primer i tercer curs,  hi ha dues classes de PIL i una de PIP i, en segon lloc, en els cursos de final de cicle, així com al tercer cicle sencer, hi ha el cas contrari. És a dir, una classe de PIL i dues de PIP.

  En segon lloc, amb referència a l’ús de la llengua per tal de comunicar-se a l’escola, encara que depèn de la persona que emet el missatge i la persona a la qual va destinat,  hi ha un predomini de l’ús del castellà. Així mateix, el professorat utilitza el valencià en tots els actes comunicatius o àmbits d’ús que es donen (acadèmic i administratiu); les relacions entre alumnes i el Personal d’Administració i Serveis (PAS)  ,en qualsevol situació, es realitzarà fonamentalment en castellà i, la comunicació entre el professorat i l’alumnat dependrà del programa lingüístic en el qual es troben i de la relació que tinguen.

Per tant, l’alumnat d’una classe de PIL es comunicarà en valencià amb tots els seus professors, dins com fora de classe, però no ho farà amb  els seus companys, membres del PAS i professors aliens o els quals no els han impartit classe. En canvi, els alumnes de PIP faran un ús exclusiu del castellà en totes les comunicacions establides, excepte en les àrees de “Valencià” i “Coneixement del Medi”.

D’altra banda, els elements commemoratius, decoratius o comunicatius de l’escola com són els cartells o murals (amb refranys, números, festivitats, commemoracions...), comunicats a les famílies o circulars del centre solen aparéixer ambdues llengües, castellà i valencià.  Tot i això, el cartell que anuncia la Biblioteca  del centre es troba escrit en anglés, castellà, català, francès i altres llengües  que es poden trobar en les aules per dos motius claus: d’una banda,  es tracta del lloc de concentració del coneixement i, d’una altra, per tal de respectar i potenciar actituds de multiculturalitat i multilingüisme que s’adhereixen a les característiques culturals i lingüístiques que posseeix l’escola.

Un altre dels aspectes en el qual s’ha de fer incidència és la incorporació o integració directa del valencià en els nouvinguts sense cap mena de programa d’immersió lingüística específica i adaptada a aquests. Així, els alumnes estrangers que s’incorporen al centre, hauran de matricular-se d’igual forma que la resta d’alumnat, és a dir, en un dels dos programes lingüístics oferts.  Ara bé, amb independència del programa en el qual s’incorporen, el CEIP facilita a tot l’alumnat un reforçament[1] educatiu d’àrees instrumentals com són les competències lingüístiques i matemàtiques utilitzant el català com a llengua vehicular.

            Finalment, no cal oblidar el nivell de profundització en el procés d’aprenentatge lingüístic. En les classes de PIL hi ha un ús del català com a llengua vehicular per a totes les matèries a excepció de l’àrea de “Llengua Castellana” que la llengua vehicular és el castellà. Com a conseqüència  el nivell d’aprofundiment en català és major que el del PIP en les àrees  de “Valencià” o “Coneixement del Medi”. I a més a més, els criteris de correcció d’errades morfològiques, sintàctiques o lèxiques es fan més notòries a les classes de PIL en contraposició a les de PIP.  És per aquest motiu que estudis, com és el de la Universitat d’Alacant encapçalat per Vicent Pasqual, corroboren  que són el PEV i el PIL els programes que manifesten millors resultats en el desenvolupament de la competència lingüística del català en l’alumnat.

---

[1] Cal assenyalar que encara que no existeix Educació Compensatòria ja que la seua demanda no arriba al 20% de l’alumnat total, el centre no deixa de cobrir les necessitats lingüístiques de l’alumnat, en ambdues etapes educatives i llengües amb els recursos humans que posseeix.

Notícies relacionades amb el tema 2

Notícia 1. "La Conselleria d'Educació vulnera l'Estatut, el Decret de Plurilingüisme i la LUEV"

Interessant article en el qual s'exposa clarament com la política, tot i ser fonamentada teòricament en defensa del patrimoni cultural (les llengües ho són), ha estat immersa en accions de tancament de línies privant el dret territorialitat de l'alumnat per poder aprendre i utilitzar la llengua en institucions escolars de la Comunitat Valenciana. 

Notícia 3. "La immersió lingüística afavoreix l'aprenentatge"

Molts han sigut els atacs cap a la llengua catalana per la seua presència i confluència amb el castellà en les escoles recolzats en els desavantatges pedagògics que en aquesta notícia queden desmentits.

2.3 L'adquisició d'una segona llengua

A més a més, l'última part de la classe va ser dedicada a l'explicació, de forma molt breu del subapartat "2.3 Adquisició d'una segona llengua".

• En primer lloc es va fer explicació del següent glossari de termes relacionats amb l'adquisició d'una segona llengua:

• Els factors més inflluents en l'adquisició de L2, per tant, són:
• Input (en quantitat i qualitat):
• És molt important la quantitat de temps d'exposició a inputs comprensibles per crear la seua interllengua.
• És molt important un input de qualitat, és a dir, que permeta la participació de l'alumne (permet adequació entre comprensió i expressió).
• Converses reals i significatives (evitar pseudoconverses).
• El mestre ha de ser un bon input (model principal de l'alumne).
• Output (experiència rica d'expressió verbal)
• Memorització i mecanització d'estructures lingüístiques = condició necessària per a l'adquisició de L2.
• Recorregut d'un camí progressiu des de L1 fins a L2.
• Interllengua (en un ordre fixat, regit pels universals lingüístics)
• La variació en les interllengües pot ser pragmàtica, fonètica, lèxica i morfosintàctica.
• L1 influeix en l'aprenentatge de L2.
• Reflex de la competència en L2 de l'aprenent en cada moment (és inestable, dinàmica, variable, permeable, simple, sistemàtica, fossibilitzable i depenent del context).
• Sistema intermedi la complexitat del qual s'incrementa en un procés creatiu de diferents etapes condicionades per l'adquisició de noves estructures de L2 ("gramàtica mental provisional").
• No és una versió errònia ni incompleta de la llengua que es vol aprendre, sinó un sistema en ell mateix i es tracta del concepte central en l'aprenentage de segones llengües.
• S'ha de tenir una visió tolerant i comprensiva de l'error (error = activitat i un concepte positiu d'autopercepció).
• Eficàcia de la correcció immediata, sense que es note i sent, ells mateixos, els partícips.
• 
  
• Característiques personals
• Edat: diversitat d'opinions d'aquest element com a factor condicionat (es sap que els més xicotets aprenen millor la fonètica i els més grans la sintaxi).
• Aptitud: representa entre el 25 al 50% de l'aprenentatge de la llengua.
• Motivació: molt relacionada amb l'èxit en l'aprenentatge. Les expectatives del mestre augmenten o redueixen la motivació de l'alumne.
• Actituds: l'autoestima, extraversió/introversió, ansietat o empatia influeixen.
• Estratègies cognitives: l'estil cognitiu de processament de la informació condiciona l'aprenentatge (de memòria, cognitives, afectives, socials...).
• Idees claus en l'adquisició de L2:

• Diferències en l'adquisició de L1 front a L2 segons Bouton:

• Diferències en l'adquisició de L1 front a L2 segons E. Serrat:

2.1 Situacions de submersió lingüística i 2.2 Models d'educació plurilingüe

Després de la festivitat de Falles que, com un any més, és d'una durada massa curta tot i que intensa, es torna a les classes i, com a conseqüència, a publicar-se més entrades. Ahir, dia 25 de març, es va iniciar el tema "2. L'educació plurilingüe models i principis psicopedagògics" a través de l'explicació de programes d'educació bilingüe i plurilingüe.

• Conceptes previs:

• Ordenament juridic del sistema educatiu valencià:
• 1. El valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.
• 2. L'aprenentatge del valencià és obligatori en el sistema educatiu valencià.
• 3. Tots els alumnes han d'assolir un domini igual de les dues llengües oficials en acabar l'escolaritat obligatòria.
• 4. El sistema educatiu ha d'estendre l'ús del valencià com a llengua d'instrucció.
• 5.Tot el professorat ha de conéixer les dues llengües oficials de la Comunitat.
• 6.L'administració educativa ha de garantir la disponibilitat de professorat competent suficient perquè cada centre puga impartir el projecte educatiu que haja determinat.

• Línies d'actuació en un model educatiu bilingüe pel que fa a la llengua minoritzada:

• Desenvolupament dels models compensatori i de manteniment:

• Desenvolupament dels models d'enriquiment i de recuperació:

• La concrecció de la Comunitat Valenciana d'aquests models es fa des dels plantejaments teòricsde Pascual, V i Sala, V (1992):
• "[...]la peculiar distribució territorial del valencià i el castellà i el marc legal autonòmic impliquen, per al sistema escolar de la Comunitat Valenciana, l'adopció d'un tipus d'educació monolingüe, amb el castellà com a llengua d'instrucció i el valencià com a simple matèria d'estudi, per al territori de predomini lingüístic castellà" (Conselleria va realitzar mapes que mostraven el predomini de castellanoparlants i valencianoparlants)
• Territoris de predomini lingüístic valencia: educació bilingüe (concretament s'aplica un model d'enriquiment).
• Objectiu: que tots els membres assolisquen una competència lingüística suficient en ambdues llengües sense perjudicis en l'aprenentatge de llengües estrangeres.
• Naturalesa:  patró didacticoorgantizatiu que s'adapta a les variables socials (pensat per dualitat de parlants), sociolingüístiques, territorials (siga del territori que siga) i econòmiques) que conformen una situació educativa general.
• De forma concreta s'atén als següents elements:
• La llengua de l'entorn i la necessitat de fer ús vehicular majoritari en valencià (des de perspectiva de plurilingüisme additiu).
• La regulació de les poblacions d'una zona o d'una altra figuren en l'article 36 de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià.
• L'actitud dels pares de la presència del valencià en l'escola (tenint en consideració la llengua utilitzada a casa)
• La llengua base d'aprenentatge de la lectoescriptura
• I, concretament, són aquests els Programes d'Educació Bilingüe:

• Documents organitzatius del tractament lingüístic:
• En el PEC: s'ha d'incloure el Disseny Particular del Programa (DPP) així com el Pla de Normalització Lingüística (PNL).
• En la PGA:  s'ha d'incloure la Situació Anual del DPP i PANL i valoració del PANL anterior.

Text propi 4. "La valencianada: una bona pràctica educativa d'orientació amb l'ús de les TICs per València"

        La ponència realitzada dins del marc del programa de la sisena jornada comparTIC[1] el dissabte 22 de març de 2014 pel llicenciat en història, mestre de secundària i actualment coordinador pedagògic del projecte Espurn@ (Ramon Barlam)  va permetre mostrar al públic assistent, de forma contundent i exemplificada, com les TIC, a més de ser ferramentes de recolzament per conduir el procés d’ensenyament-aprenentatge, poden ser utilitzades didàcticament dotant de paper actiu a l’alumnat en la regulació del seu propi aprenentatge de forma col·laborativa i aprofitant les seues potencialitats dirigit a Educació Secundària Obligatòria.

            En aquest sentit i després d’una primera jornada introductòria i prèvia realitzada el divendres dia 21, es va potenciar cap a la creació d’un mac de col·laboració, per part dels assistents, per vehicular i concretar la experiència anomenada “Barcelonada” desenvolupada per la xarxa Lacenet del Bages (Catalunya) al territori de la ciutat de valencià. Entre d’altres aspectes, la Barcelonada va encaminar-se com  tot un gran projecte l’objectiu del qual, compartit entre 8 centres participants, era l’aprenentatge per desplaçar-se, en grups de quatre persones, per la ciutat de Barcelona amb l’ajuda dels dispositius mòbils per arribar a 5 punts concrets. Cal considerar que, per motius de seguretat per part del professorat, s’utilitza el software gratuït “Life 360” que es troba instal·lat en cada dispositiu mòbil de l’alumnat i dels professors acompanyants per permetre el control total de la seua posició geogràfica dins d’un mapa compartit.

            Seguidament, es van haver de repartir les tasques entre els assistents per tal de poder conduir de forma òptima la “Valencianada”: en primer lloc, s’havien de crear els codis QR d’aquelles parades o emplaçaments que requeririen atenció especial per part de l’alumnat – prèviament s’hauria acordat la temàtica o temàtiques amb les quals es vinculava l’activitat –; d’altra banda, altres membres confeccionarien les targetes de cadascuna de les parades d’aquesta (tipografies, imatges, il·lustracions, icona d’identitat de la Valencianada) i, per últim, es demanava la intervenció d’altres persones com ajudants o guies de l’alumnat en durant el transcorregut de l’activitat per València.

---

[1] Aquesta jornada va permetre tenir una visió detallada d’Eines digitals i aprenentatge col·laboratiu.

Text propi 3. "La multiculturalitat com a riquesa educativa"

“[...]perquè no hem d’oblidar que tots són immigrants, ho hem estat o ho serem” (Delgado M., 2013).

            Les onades migratòries produïdes a partir del segle XX i, sobre tot, en el segle XXI han portat cap a un increment evident de la diversitat cultural en els límits territorials d’Espanya. Però, tot i que aquest fet ha sigut objecte de crítiques fonamentades en tres punts de vista diferenciats (laboral, demogràfic i cultural), ha conduït cap a un qüestionament pronunciat en l’àmbit educatiu.

            En primer lloc, seguidors del pensament de la presència cultural com a mostra o exemplificació vàlida d’amenaça de la cultura autòctona per altra foragita, hi ha professionals de l’educació que han pres el camí cap a la ignorància d’aquest fet com si en les seues classes no hi influenciara.

En aquest sentit, les pràctiques educatives es basen en el compliment de la normativa legal en matèria educativa sense tenir cabuda, encara que s’explicita legalment, el treball transversal de l’Educació per a la Pau i la Convivència, Educació Moral i Cívica o per la Igualtat. De fet, qualsevol desviació ordinària – per dificultats en l’aprenentatge de la llengua o d’altres dificultats d’aprenentatge diferenciades– és causa vertebradora de l’educació compensatòria la qual, lluny de conduir cap a un clima de classe basat en el contacte cultural com a font d’enriquiment, condueix a una manifestació explícita de la diferència sobre allò autocton.

            Però i com a seny d’identitat d’aquest blog, hi ha el docent que no només té en consideració les característiques socials en el qual s’integra l’esfera de realitat educativa, sinó que potencia cap a un ambient de classe en el qual aprofita tota diversitat cultural intrínseca així com el pensament individual de l’alumnat per tal de crear un ambient de classe on regne la manifestació espontània de les idees, vinculat a la interacció heterogènia de l’alumnat sense cap tipus de distinció i creador d’actituds i pensament crític que sorgeix de la reflexió constant i respectuosa del ideari vertebrador de cada cultura. Cal assenyalar que l’educació intercultural han de ser objecte de treball, així mateix, a nivell de centre per tal de fomentar un ambient de centre que permeta estendre la riquesa educativa que proporciona tenir un context multicultural i, per tant, plurilingüe.

Notícies relacionades amb l'apartat 1.5

Notícia 1. "Los alumnos pueden llevar 'hijab' o crucifijos pero el aula no debe tener símbolos religiosos"

Es tracta, sense dubtes, d'un article que ofereix una línia d'actuació coherent cap a l'educació intercultural a les escoles. En aquest article planteja la llibertat d'expressió del ideari cultural de cada agent social a través d'exemples concrets com dur de forma natural el "burca"  a l'escola i aludeix a l'eliminació total de l'univers simbòlic vinculat a ideari confessional, com és el cas del "crucifix".

Notícia 2. "El discurs de la multiculturalitat amaga estructures socials injustes"

Amb les següents paraules "perquè no hem d'oblidar que tots són immigrants, ho hem estat o ho serem" la periodista Laura Grau al diari La Veu recull allò que va ser el discurs tan interessant sobre la multiculturalitat realitzat per professor d'Antropologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Manuel Delgado, que es pot consultar polsant en la imatge ací dalt.

Vídeo "I Jornades Gastronòmiques Interculturals" 

Ací es mostra una proposta a nivell de centre o a nivell d'aula que permet fer front a l'educació intercultural a través d'un dels elements culturals com ara la gastronomia o els menjars típics d'una zona.

1.5 Multiculturalitat. Una perspectiva educativa

El dia 6 de març, després d'acabar amb l'apartat dels mitjans de comunicació, es va fer referència a l'últim dels apartats del primer tema, és a dir, a l'epígraf 1.5 "Multiculturalitat. Una perspectiva educativa". No s'havia penjat abans la informació a la qual es va referir per tal de tenir tota la informació d'aquest apartat en una sola entrada. La sessió del dia 6 es va basar en un debat per grups realitzats en classe al voltant de quatre preguntes vertebradores sobre la presència de diversitat de cultures en les aules de primària i el tractament educatiu d'aquestes. I, la sessió de hui, dia 11 de març s'ha reflexionat sobre set punts (tractats per Xavier Lluch en "Societat i Multiculturalitat. Una perspectiva educativa") que giren al voltant de generació d'una educació que tinga en consideració la multiculturalitat.

1. Pot una societat plural generar una identitat col·lectiva?

Si. Perquè, tot i tenir diferències i ser difícil,  es poden perseguir objectius i tenir principis comuns que s'arrelen a aquesta identitat col·lectiva.

2. Com educar per a promoure, des de la diversitat, societats cohesionades, amb sentit de comunitat, amb mecanismes de cooperació i integració?

En primer lloc, s'ha de realitzar una anàlisi de les característiques de l'alumnat (pel que fa a la cultura a la qual pertanyen) i una documentació en cadascuna d'estes per part del professorat. Una vegada aquesta fase d'anàlisi haja quedat coberta es tendeix cap a una atenció primerenca per reduir conductes de rebuig cap altres cultures i potenciar un clima de centre on regne la normalitat cultural. Però, no només això, sinó que a nivell de centre s'ha de potenciar a través d'activitats de difusió i contacte dels principis i característiques de cada cultura en jornades on participe tota la comunitat educativa i, d'altra banda i a nivell de grup-classe, potenciar la realització d'activitats en agrupaments de forma heterogènia per permetre aquest contacte cultural en el procés d'ensenyament-aprenentatge.

3. Quina funció cal reclamar a l'escola en aquest context sociocultural i heterogeni?

Cal que l'escola, per ser una esfera de realitat que té gran presència en la vida de l'alumnat, potencie activitats no només d'aula sinó a nivell de centre per quedar emmarcades línies d'actuació cohesionadores i que promouen el diàleg cultural (ex. dia de l'Islam, setmana de cultura xinesa...) vehiculant, d'aquest mode, algunes transversalitats del currículum com Educació per la Pau i la Convivència, Educació Moral i Cívica i Educació per la igualtat.


4. Pot l'educació intercultural suposar una responsabilitat a aquestes preguntes?

És evident que sense una educació intercultural l'alumne podrà sentir-se confús i perdut en una societat de la qual no entén el seu caràcter divers.

(reflexions sobre lectura de Xavier Lluch)

• 1. Educar en societats multiculturals: el paper de l'educació intercultural:
• La nostra societat és multicultural.
• La globalització econòmica i social ha potenciat el procés d'uniformització cultural (es fa molt patents en els jocs i cultura infantil i juvenil).
• La clau, per tant, és, crear experiències educatives de convivència cultural igualitària (des de la pluralitat) basades en:
• Valors d'igualtat, reciprocitat, cooperació i integració.
• Diversitat cultural = estri d'aprenentatge social.
• Potenciar el desenvolupament de destreses d'anàlisi crític i valoració de cultures.
• S'ha de fer veure, per tant, que la multiculturalitat és una realitat que s'ha de desitjar pel gran enriquiment que aporta.
• 2. De què parlem quan parlem d'educació intercultural. Quatre reflexions a tall d'introducció:
• L'èxit retòric i l'escassa influència en la pràctica escolar: "cal arribar ja a la conclusió de que el debat sobre la multiculturalitat fa molt de soroll per a res?" (segons Touraine)
• Tot i que la multiculturalitat ha sigut inclosa en gran part de la teoria (articles, manuals, textos...) no s'ha actuat en les pràctiques escolars (tampoc s'ha potenciat des del marc institucional amb propostes pedagògiques o recursos materials).
• La confusió entre els plantejaments teòrics:
• Cal analitzar-los per tal d'entendre la concrecció que es fa del tractament multicultural a les escoles.
• Existeixen tres qüestions clarificadores que cal considerar:
• 1. Multiculturalitat com a existència de diversitat cultural en un mateix context social. 
• 2.Educació multicultural (també pluricultural o intercultural) com les propostes educatives pel tractament de la diversitat.
• 3. Educació intercultural  com a forma de treball educatiu a través de la diversitat cultural.
• 2 posicions ideològiuqes diferents (es troben en qualsevol pràctica educativa):
• 1. Multiculturalitat = problema: es vincula al racisme culturalista i es vehicula a través de polítiques d'agressió a grups culturals minoritaris.
• 2. Diversitat cultural = valor social: es té en consideració l'enriquiment que aquest contacte cultural crea.
• La identificació entre diferència i deficiència
• A Espanya es tradueix educació intercultural = educació compensatòria per:
• 1. Anys 80 escolarització generalitzada de comunitat gitana.
• 2. Escolarització d'alumnes immigrants d'altres països.
• S'ha atribuït una relació causa-efecte pel que fa a l'alumnat d'altra comunitat com a xiquets que necessiten un tractament compensador (a nivell lingüístic, higiene, econòmic...) per la generalització realitzada.
• S'ha sancionat la diferència cultural com a deficiència (de fet, alguns materials han sigut mostra d'aquest fet).
• Concepció de la multiculturalitat com a fet sobrevingut, extern
• S'ha basat en "com tractar el diferent" quan el context valencià, ja per les onades d'immigració provingudes en la pròpia repoblació n'és.
• Cal combatir els processos de globalització que tendeixen cap a una homogeneïtzació cultural de la multiculturalitat present.

• 3. Set propostes des de l'educació intercultural:
• Fer palès que la diversitat social i cultural és natural
• La diversitat com a característica intrínseca o pròpia de la societat (tot i ser iguals, hi ha diferències).
• La diversitat o pluralitat es troba en la pròpia comunitat social com en cadascuna de les persones que la composen.
• Evidenciar que la diversitat social i cultural és un fet complex
• 1. La diversitat ens condiciona a tots (tots conformenn aquesta diversitat).
• 2. La diversitat és present en territoris amb més d'un ideari cultural.
• 3. La diversitat és present on hi ha grups socials ètnicament diferents
• 4. La diversitat és present en contextos socio-econòmics desafavorits i/o marginals.
• Cal actuar cap a una educació cohesionadora i d'integració social.
• Fer veure que la diversitat social i cultural és un avantatge per a la societat
• Discursos antagonistes a la diversitat cultural es fonamenten en:
• 1. Presència d'altres cultures = amenaça demogràfica.
• 2. Presència d'altes cultures = amenaça laboral.
• 3. Presència d'altres cultures = amenaça cultural.
• L'escola ha d'intentar combatre aquests discursos mitjançant pràctiques que ajuden a viure interculturalment amb normalitat.
• Facilitar la vivenciació no problemàtica de la identitat
• Educació basada en l'acceptació i el reconeixement independentment a la seua cultura originària sense fer rebuig a la cultura simbòlica pròpia.
• Apropar l'alumnat altres cultures a través de l'univers simbòlic de l'alumnat immigrant: es potencia una relació afectva i es produeix una integració i incorporació cultural en aquesta "cultura de cultures".
  
• Establir un context on les interaccions siguen igualitàries
• Junt al reconeixement igualitari de totes les cultures és important que això es plasme en la pràctica amb tipificacions recíproques entre iguals (entre els alumnes).
• Clima de partipació i convivència col·lectiva en entorns de reflexió crítica, fins i tot, d'elements culturals.
• Evidenciar la naturalesa política dels conflictes presumptament culturals
• Potenciar a les classes una anàlisi crítica de mostres socials d'estereotipització, marginació o discriminació social (referències polítiques al seu rerefons).
• Educar en el tractament dels conflictes culturals. Fer conscient l'etnocentrisme cultural i desvetllar la construcció interessada d'estereotips
• Viure amb consciència crítica de tot allò que es planteja i, encara més, si està relacionat amb allò cultural i els seus conflictes eliminant qualsevol prejudici sorgit.

     Posteriorment, a través d'aquest vídeo de Xavier Lluch, s'ha profunditzat més en la matèria aludint a idees vertebradores a les quals es troba arrelada la pràctica educativa que no deixa de costat la multiculturalitat tan present en les aules.

• Ha de replentejar-se el treball de la diversitat en l'aula cap a l'educació amb la idea de "pluralitat social" de la qual no escapa cap agent social.
• La llengua juga un paper molt important com a element cultural. Es tracta d'un factor cultural més que entrebranca tot una identitat cultural.
• No és suficient tractament d'alumne estranger en l'àmbit lingüístic sinó que s'ha de tractar en la globalitat cultural en la qual es submergeix.
• Ha d'haver-hi una anàlisi ben profunda de la diversitat cultural al nostre païs perquè s'entenga com un tret de caràcter intrínsec (encara que no tinguem una història vinculada en aquest sentit).
• (segons el pedagog català  Francesc Carbonell) "Si açò de la interculturalitat ens ix bé no és perquè hem tractat els que venen de fora sinó els que són d'ací".

    A continuació es presenta un esquema resum d'aquelles idees més importants de tot l'exposat en aquesta entrada i, finalment, la Prezi amb la qual es troba vinculada aquest apartat.

1.4 Els mitjans de comunicació

Ja dimarts passat s'introduïa, tot i que de forma tímida, el paper dels mitjans de comunicació en matèria lingüística en l'apartat 1.3. En la sessió de hui s'ha profunditzat en aquests elements socials que permeten donar difusió a la llengua o, de forma contrària, potenciar cap al seu desús. A través d'un anàlisi del text de Rafael Xambó i de la visió dels mitjans de comunicació com a element vehiculador de la normalització lingüística s'exposa la següent informació:

• L'origen del Sistema Comunicatiu Valencià (SCV) prové de:
• Intents de premsa democràtica (1960-1970)
• No hi havia presència d'expressió/opinió pública (creixement a partir de 1962 d'aquests mitjans de comunicació).
• 4 diaris (cadena governamental Prensa del Movimiento):  Información (a Alacant), Mediterráneo (a Castelló) Levante i Jornada a València.
• 1 diari privat:  Las Provincias (l'únic que Franco no va tancar).
• Diaris com a mostra dels conflictes amb les autoritats de l'època: Al Dia (1966) i Primera Pàgina (1968-1972).
• Revistes com a mostra dels conflictes amb les autoritats de l'època:  La Marina (1973) i Turia (1964 fins a l'actualitat).
• Molta importància la premsa clandestina
• Aparició de programes de ràdio en valencià.
• El règim franquista va acabar i amb la seua fi no va haver democratització dels mitjans de comunicació
• En 1976 (mort de Franco) es manté l'estructura comunicativa franquista.
• Premsa: hi ha una venda superior de diaris de Madrid (sobre tot El País) que dels de la zona catalanoparlants.
• Televisió: escassa producció televisiva en català (emissió diària de mitja hora de l'informatiu Aitana en TVE) i sobre la cultura valenciana (comença a introduir-se en aquest moment problemes del context valencià).
• En 1977 es produeix "La Batalla de València":  la ideologia conservadora comença a fer tot un control ideològic del contingut retransmet per l'Aitana fent canviar la seua programació cap a sucessos més en general a més de, encara que dosificades, informacions relatives a festes, esports o corregudes de bous.
• Ràdio: aparició del programa "De Dalt a Baix" a la Ràdio Peninsula (contingut arrelat a la cultura valenciana i àmbits academicistes que comença amb un quart d'hora al migdia fins arribar a tres quarts d'hora en valencià amb cobertura de tot el territori valencià).
• Va ser considerat tot un símbol.
• Però, amb el referèndum de la Constitució del 1978,  la integració de Ràdio Peninsular a RNE i les pressions dels sectors contraris de la ciutat de València el programa va desaparéixer.
• De 1976-1982 es produeix una confrontació dels mitjans de comunicació derivada del conflicte sociopolític:
• Defensa, per part dels conservadors, del valencià com a llengua diferent al català (regionalisme lingüístic).
• D'ací s'obre el debat dels perills catalans i els intents catalanitzants.
• No hi ha cap interés per impulsar l'ús social de la llengua.
• El diari Las Provincias va manipular ideològicament cap a frenar l'ús de la llengua catalana tenint com a senys d'identitat el perill catalanista (clara influència dels sectors més conservadors que s'ha anat continuant en l'expressió de notícies per RTVV).
• Aparició de nous mitjans de comunicació escrita (tot i que amb força insuficient per fer front a la difusió informativa conservadora):
• Revista Semanal (1977-1980).
• Diaris:  Diario de Valencia (1980-1982) i Noticias al Día (1982-1984).
• Per tant:
• Marcada dificultat en posar en marxa la ràdio valenciana (RTVV).
• Manteniment de difusió de notícies tractades ideològicament de forma prèvia (des de Madrid amb diaris o televisió).
• Incompliment de l'ús del valencià en emissores FM.
• Negativa dels governants valencians per contribuir cap a una política lingüística de normalització mitjançant la presència de la llengua catalana als mitjans de comunicació (s'accentua el conflicte lingüístic).
• Construcció del Sistema Comunicatiu Valencià a partir de la Constitució de 1978:
• Premsa:
• Estructura provincial.
• Premsa del centre peninsular té més pes.
• No hi ha molta presència d'aparació de premsa diària editada a la Comunitat Valenciana en valencià (ex. El País publicava setmanalment 4 pàgines en valencià o Levante-EMV va començar a publicar una pàgina diària en valencià o el suplement cultural dels divendres otorgant importància a la literatura catalana).
• La majoria de premsa no diària (setmanaris i mensuals) s'editen en castellà i amb seu a Madrid o Barcelona.
• En Catalunya la publicació més rellevant es troba a la revista El Temps (setmanari d'informació) encara que existeixen altres revistes com Saó, L'Illa, Caràcters, El Contemporani, All-i-oli (difusió reduïda i de caràcter especialitzat).
• Sobre tot destaquen a Catalunya el diari Avui i El Periódico de Catalunya  (en el nostre territori només es troba El Punt a nivell comarcal).
• Ràdio:
• Canvis s'inicien a final de 1980 amb programació musical digital 
• Fort predomini de programació en cadena, en castellà i des de Madrid ha marcat una incapacitat de difusió forta de la ràdio pública autonòmica (ex. tancament de Ràdio 4 per part de RNE la qual emetia totalment en català.
• Desenvolupament precari i tardà de ràdios municipals (junt a l'altre aspectes són les causes de baix nivell de presència del català a la ràdio).
• En l'actualitat no hi ha programes informatius en valencià en les emissores de ls grans cadenes tot i ser referits a territoris valencians.
• Televisió:
• Intent per abraçar el màxim mercat realitzar programes en castellà va substituir tot intent de fer-lo en valencià.
• Pèrdua de qualitat en programes en valencià (predomini de programes d'entreteniment de baix cost, sèries i telefilms nord-americans, disminució de programes culturals i informatius).
• L'oferta en català comença a les comarques del nord que s'iniciaven amb emissions regulars de TV3 l'any 1984.
• Va permetre veure la unitat del català i va increementar el seu prestigi en el seu ús (tant popular com elitista) i va preparar el camí cap a la futura Televisió Valencianaa.
• Any 1989 Canal 9 va ocupar la freqüència d'emissió de TV3 i va provocar el tancament temporal dels repetidors d'Acció Cultural.
• Ús majoritari del castellà a aquesta nova televisió, conflictes amb actors de doblatge i les empreses valencianes d'audivosiaul van ser elements de crítica del model de televisió valenciana.
• Amb la implantació de la TDT:
• 42 canals privats local disponibles van estar destinats als vinculats a sectors conservadors i, per tant, poc interessats en programació en valencià.
• 1990 predomini de televisions públiques a l'espai local i un retrocés del valencià com a  llengua de la televisió local
• 22 televisions públiques
• 77 televisions privades
• 3  televisions mixtes
• Hi havia dos canals valencians (Canal 9 i Punt dos) que, amb l'última directriu legal de tancament de RTVV,  han deixat d'emetre.

     Seguidament es mostra un esquema que sintetitza les idees exposades d'aquest apartat per tal de tenir una visió més global del contingut i, per últim, les dues Prezi seguides.

Text propi 2. "Els mitjans de comunicació en l’actualitat: una visió lingüística i educativa"

        “La llengua no és tan sols un sistema de signes útils per a comunicar, sinó que és també una xàrcia on són preservades les més entranyables formes de vida i de pensament de cada comunitat cultural individuada” (Sanchis Guarner, La llengua dels valencians, 1989).

Si es parafraseja la definició de mitjà de comunicació extreta de la Generalitat de Catalunya[1],  mecanisme a través del qual es transmet o permet la difusió d’informació de significats informatius i culturals, es descobreix la gran importància que té per a la societat aquesta font d’informació sobre el seu entorn més immediat però la realitat ha demostrat la contradicció pel que fa a la seua pragmàtica.

En primer lloc, el sistema comunicatiu valencià (SCV) ha sigut des de sempre una ferramenta amb un arrelament polític molt present. De fet i a mode d’exemple, els inicis de la premsa en 1960-1970 va suposar, sobre tot a partir de la mort de Franco (1976), la possibilitat de conduir cap a la democratització de la societat. Però, abans de l’arribada de l’estat autoritari d’Espanya hi havia quatre diaris que, pels seus ideals ben contraris al moviment que aquesta personalitat autoritària fixaria en Espanya anys més tard, van ser tancats a la força per tal de no posseir ideologies contràries al propi règim en el territori – és el cas de Levante, Jornada, Información i Mediterráneo –. Tot i això es va conservar un diari de propietat privada, Las Provincias, que funcionava com un subministre d’adoctriment de la política autoritària cap a la societat.

            Aquesta subordinació dels mitjans de comunicació a la ideologia política és, si més no, una situació que evidencia i que porta cap al desmembrament de tota llengua ja que en el rerefons de la qual no hi ha, simplement, “un sistema de signes útils per a comunicar” sinó que la realitat que abraça vertebra un alt grau de complexitat que condueix cap a uns idearis de la comunitat de parlants que la fa servir. El tancament de Ràdio Televisió Valenciana suposa la privació de la mostra de les més entranyables formes de vida i de pensament de la societat valenciana.

            En aquest sentit una llengua com a embrancament superficial i visible d’una cultura determinada, porta arrelada tota una sèrie d’expressions que acaben, en major o menor proporció, afectant a l’àmbit educatiu. Són, per tant dos factors condicionats per no contribuir a una visió secessionista de la realitat educativa influïda pels mitjans de comunicació: el vehicle de comunicació i  el caràcter idealista dels mitjans de comunicació.

            És ben cert que els mitjans de comunicació són , tot i que la intromissió d’Internet d’una forma global i amb mitjans de comunicació inserits en ell, un dels recursos més utilitzats per part de l’alumnat en els temps d’oci. En aquest sentit, només en engegar la televisió un xiquet a la Comunitat Valenciana podrà trobar personalitats que condueixen els seus discursos mitjançant una codificació verbal que, en l’actualitat i amb un grau molt alt de veracitat, estarà emesa en castellà. D’aquest mode es deixa de costat un dels principals estris que, lluny de potenciar la seua integració en l’espai geogràfic que aquest ocupa a través de la millorar habilitats comunicatives en la llengua catalana i el coneixement del seu territori, significa el retrocés en el procés socialització que tot subjecte social en els primers anys de vida necessita pel seu desenvolupament integral.

            Però, no només això, sinó que aquesta decisió premeditada de l’ús del castellà, com ja s’evidenciava anteriorment, porta arreglades un ideari que l’alumnat de l’etapa d’educació primària , com a subjecte que es troba en procés de construcció d’una actitud crítica davant la informació que es presenta, pren de forma automàtica i sense cap oposició. Com a resultat, s’introdueix a l’alumnat , de forma inconscient, cap a la creació de perjudicis lingüístics com llengües altes, baixes, més importants o menys importants” en funció dels àmbits d’usos als quals es veuen utilitzades – el català a partir del tancament de Ràdito Televisió Valenciana ha començat, tot i que ja era present aquesta consideració per la gran quantitat de castellanoparlants al País Valencià,  un procés de menyspreu que redueix el prestigi social potencialment al mateix temps que elimina un element d’identitat cultural del territori valencià  – i, com a conseqüència, potencia cap a l’acceleració de la substitució lingüística de la llengua oficial d’Espanya.

  Bibliografia utilitzada

1.  Sanchis Guarner, M. (1989). La llengua dels valencians (Tretzena ed.). (E. Climent, Ed.) València, València, Espanya: Moratín.
2.  Strubell, M. (1980). El paper dels mitjans de comunicació en la normalització lingüística. Barcelona, Catalunya, Espanya: Edicions 62.

              Webgrafia utilitzada:

1.  http://www.xtec.cat/~mcodina3/politica/comunicacio.html

Bi

---

[1] Extracció del servei de consultes lingüístiques Optimot: http://www14.gencat.cat/llc/AppJava/index.html?action=Principal&method=cerca_generica&input_cercar=mitj%E0+de+comunicaci%F3&tipusCerca=cerca.tot

Notícies relacionades amb l'apartat 1.4

Notícia 1. "La situació dels mitjans de comunicació a debat"

Es tracta d'un article periodístic molt interessant per la consideració que s'hi fa com a vehicle d'una llengua per arribar a àmbits d'ús formals i amb vinculació amb una política de normalització lingüística.

Notícia 2. "Una Veu imprenscindible"

Article aparegut al diari La Veu s'explicita la gran importància que posseeixen els mitjans de comunicació com a estri per mostrar la llibertat d'expressió d'idees que, amb el tancament de RTVV, es submergeix la població valenciana en una profunda crisi democràtica.

Notícia 3. "Fabra tanca Canal 9"

Article periodístic que descriu la política autoritària i repressiva de la llengua al territori valencià per part del president Fabra que, d'entre altres de les causes que portaven al tancament de  RTVV, era la inviabilitat del manteniment d'un mitjà de comunicació, en el rerefons del qual, es troba arrelat la identitat d'un poble i la seua cultura.

Capítol del llibre. "El paper dels mitjans de comunicació en la normalització lingüística"  de Strubell, M.

1. 

Publicació. "Democràcia i mitjans de comunicació" 

1.3 Normalització i normativització (II)

En aquesta sessió es continua amb la normalització i normativitació de la llengua catalana. Concretament s'aprofundeix en les normes ortogràfiques de 1913 com a primer instrument que dota a la llengua d'unitat i que portarà cap al seu tractament en contextos com és el cas del dels mitjans de comunicació.

• Les normes fabrianes o ortogràfiques de 1913 tenien dos pilars fonamentals:
• 1r Fonèticodialectal: correspondència fonema-grafia (focalitza en dialectes que mantenen fonemes desapareguts en la resta de territori lingüístic).
• 2n Etimològics: aproximació cap a la varietat de la llengua propera al llatí per adoptar grafies i rebutjar castellanismes introduïts en segles anteriors.
• Atenció a la morfologia i al lèxic: admissió de les diverses variants morfològiques registrades als diversos territoris  (ex. "parlo/parle/parl" o "pateixi/patesca/patisca").
• Van ser ràpidament acceptades i, fins i tot, en l'any 30 ja eren utilitzades en les principals publicacions en català i van permetre unificar i codificar realment la llengua.
• En 1932, amb el Diccionari General de la Llengua Catalana es depurarà, a més, el vocabulari català de les influències del castellà (va marcar el fi del procés de normativització).
• Any de les Normes de Castelló (fes click ací per profunditzar a aquestes a partir del Text propi 1).
• Posteriorment s'estableix un règim democràtic en 1978 amb la Constitució espanyola (divisió territorial en comunitats autònomes):
• Article 3. El castellà és la llengua oficial de l'Estat (tots els espanyols han de conéixer-la) però hi ha un reconeixement del plurilingüisme del territori i dota de oficialitat a les altres llengües de les CCAA (segons els Estatuts d'Autonomia que permeten un reconeixement de la diversitat cultural):
• Permeten la recuperació de l'ús de llengües minoritzades.
• Permeten una garantia cap al desenvolupament dels processos de normalització lingüística.
• En el cas de la Comunitat Valenciana: