“Les paraules poden escriure’s de moltes maneres, i de fet s’han escrit de
forma ben diversa al llarg de la historia. En valencià i en totes les llengües.
Però l’estabilització ortogràfica és imprescindible per tal de poder fer de la
llengua una eina fàcil i adequada a les necessitats de la societat moderna” (Huguet J., Les Normes de Castelló. Una reflexió col·lectiva seixanta anys
després, 1993).
El català, com a element
cultural amb lligams territorials clars al País Valencià i des que va començar
tot i que amb altres denominacions(ex. llemosí),
ha estat subordinat als diferents usos que els agents socials n’han fet. Així,
en el segle XV vivia un esplendor cultural que els condicionants polítics i
socials del segle XVI van fer mancar i, conseqüentment, van una etapa
diglòssica accentuada. Segles més tard, hi ha una preocupació per la llengua a
l’època de la Renaixença que permetrà un impuls cap a la normalització de la
llengua en el qual, d’entre altres accions, es promulgarà les Normes de
Castelló.
L’inici
del segle XX va portar arrelat una sèrie de condicionants socials i culturals
com el moviment noucentista així com el suport polític i de l’Institut d’Estudis
Catalans (IEC) que va potenciar cap a personalitats importants en matèria lingüística
de l’època, és el cas de Pompeu Fabra, a la realització d’una primera normativa
unificada del català a partir de la redacció de “Les Normes ortogràfiques” (1913).
Primera acció en matèria lingüística que va ser totalment acceptada i en
l’any 1930, fins i tot, era seguida en les publicacions realitzades per
estudiosos de l’època. Serà, tal com s’extrau de les paraules del filòleg,
músic i escriptor Isidor Marí en l’article periodístic “La força ve de l’espontaneïtat”,
un esdeveniment molt important que
junt a la “Gramàtica” (1918) o el “Diccionari general” en 1932 van oposar-se fortament a la política
homogeneïtzant de la dictadura franquista.
Però,
no seria fins l’any el 2 de desembre de 1932 quan, en la Casa Matutano de la ciutat de Castelló, es va fer pública la redacció de unes normes que dotarien a la
llengua catalana d’unitat total i les quals van estar, com afirma el
sociolingüista i delegat de l’IEC en Castelló, aclimatades a les Normes de l’IEC de Pompeu Fabra i acceptades totalment
per la comunitat intel·lectual de la llengua catalana.
De
fet , les Normes de Castelló van
permetre l’assoliment d’una llengua codificada vertaderament depurada de les influències
de la llengua dominant, el castellà, i que va permetre als escriptors de l’època
a continuar vehiculant les seues idees a través de la llengua catalana d’una
manera normativa. Aquest fet va eradicar el dualisme d’escriptura existent –
els intel·lectuals feien servir l’estil lingüístic del segle XV mentre que, de
forma popular, s’utilitzaven en els escrits una gran quantitat de dialectismes
i localismes que reduïen la comprensió a un espai geogràfic determinat – i va
establir un estil lingüístic o registre estàndard fidedigne a la tradició
cultural del País Valencià amb possibilitats de ser utilitzada pels parlants en
qualsevol àmbit d’ús.
Bibliografia utilitzada
- Andreu i Bellés, J. & Pérez i Moragón, F. (1993). Les Normes de Castelló. Una reflexió col·lectiva seixant anys després (Universitat Jaume I, Ed.) Castelló : Publicacions de la Universitat Jaume I i de la Diputació de Castelló.
Webgrafia utilitzada:
(és la mateixa que la que es pot trobar a l'apartat "Notícies relacionades amb l'apartat 1.3")
