L’article de Vicent Pasqual sobre l’Escola
Valenciana, es tracta d’una reflexió realitzada a partir de l’anàlisi i
investigació sobre l’articulació dels programes que articules el model
d’educació bilingüe actual al País Valencià. A més a més, s’afirma que és
aquest model d’escola i no un altre l’única possibilitat d’incorporació del
bilingüisme i la competència lingüística equivalent des de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV),
concretament, mitjançant el PEV i el PIL.
Tot i això, algunes polítiques educatives van en contra direcció i s’encaminen
a la desacceleració de l’ensenyament en català per motius com són la menor
consideració d’aquesta llengua com la cultura que porta arrelada, la influència
i poder que té el castellà en les classes socials més altes, les barreres que
signifiquen les escoles de caràcter privat i concertat i la marginació i
arraconament del valencià progressivament a partir de mesures considerades
“plurilingües” i que no tenen en compte els òptims resultats de la immersió lingüística
i de l’ensenyament en valencià.
En primer lloc, tant la globalització econòmica, com
la internalització laboral o l’augment de les Tecnologies de la Informació i
Comunicació han provocat: d’una banda, un augment de la pressió social dels
alumnes els qual es veuen, per perjudicis com és la major utilitat d’una
llengua, obligats a l’augment de
l’anglés i d’una altra banda, un augment
en l’escolarització dels nouvinguts o immigrants en el castellà o en anglés
provocant una menor situació lingüística per part del valencià. Bé per la
pressió constant d’una llengua internacional que s’obri camí entre les altres
oficials o bé per l’oficialitat del castellà. Com a conseqüència, el català té
un problema que afecta a dues esferes: en primer lloc, a l’àmbit educatiu, no és vista com una llengua i element
cultural que és portadora de valors propis d’una col·lectivitat de parlants o
usuaris i, en segon lloc, a l’àmbit social, no és considerada com una llengua
de comunicació, integració i cohesió social. En conseqüència es fa evident la
modificació del sistema educatiu i, no només això, sinó que és necessari
encaminar-lo cap a la creació d’una xarxa educativa plurilingüe i intercultural
tot i que els recursos siguen molts.
En aquest sentit hi ha controvèrsies en la
consideració d’una educació plurilingüe i intercultural segons la posició i
situació en la qual es troben els docents. Per un costat, el professorat de
llengües estrangeres consideren que la clau es troba en la forma d’introducció
de les llengües estrangeres en el currículum; altrament, els mestres que estan
en constant contactes amb alumnat immigrant afirma que, allò que realment
importa, és la integració social i acadèmica de l’alumnat. No obstant, es fa
evident que ambdues consideracions sobre el model d’escola plurilingüe es
queden restringides segons Escola Valenciana, institució la qual considera la
complexitat de l’educació plurilingüe i va més enllà. D’aquest mode proposa que aquest model
educatiu ha d’estar caracteritzat per l’adquisició de competència plurilingüe
en llengües escolars, major competència acadèmica en àrees no lingüístiques a
partir de dues o tres llengües vehiculars, la capacitat de l’alumnat de
conviure en una societat multicultural i multilingüística, la potenciació del
català com a llengua i cultura en el currículum, així com la normalització
lingüística en tots els àmbits d’ús que es produeixen a l’escola (social,
administratiu i acadèmic).
En
conseqüència planteja un domini profund
de dues llengües cooficials i la funcionalitat de dues LE i cultures pròpies de
l’alumnat mitjançant nou punts clau: primerament, la creació d’usuaris de
cadascuna de les llengües com a instruments en el procés
d’ensenyança-aprenentatge i d’acció i opinió crítica; en segon lloc, el
desenvolupament d’una competència plurilingüe per a la mediació que permeta
l’èxit comunicatiu mitjançant l’alternança de codis, estratègies comunicatives
i, inclús, que permeta la capacitat suficient per tal d’analitzar fonts
d’informació en diferents llengües; seguidament, els diferents coneixements
sobre característiques lingüístiques pròpies de cada llengua (hipertext,
textos, estructures), així com elements que permeten la seua articulació
(processadors de textos, bases de dades, webs d’Internet, metodologies d’aprenentatge...);
en quart lloc, despertar la curiositat i l’interès per l’aprenentatge de
llengües a partir de les constants comparacions entre llengües, el seu ús i
pensaments crítics derivats que permeten una autonomia lingüística; la convivència multicultural i multilingüe és
un altre dels aspectes que destaquen així com la cohesió social a partir de
l’aprenentatge lingüístic per tal d’eliminar barreres o diferències de tipus
geogràfic, social i cultural; la utilització del valencià per vehicular, integrar i cohesionar a partir de la normalització del seu ús tant en l’àmbit escolar com en l’extraescolar i,
per últim , la introducció d’altres llengües que es troben presents als centre
per tal de reduir els perjudicis lingüístics que es pugen originar.
Malgrat tot, ha d’estar ajustat a un marc jurídic el
qual des del nivell més alt al més específic es troba: d’una banda el marc o nivell europeu el qual
es regulat a partir de la “carta europea de les llengües regionals o
minoritàries” la qual proporcionen un teixit superficial de les
característiques de la presència lingüística als diferents etapes i modalitats
acadèmiques
(Infantil, Primària, ESO, Professional o tècnic, universitari o superior o
EPA); d’una altra, a nivell estatal el regula la LOE segons la qual fa
obligatori l’ensenyament del valencià i fixa el nivell de competència entre les
llengües de forma equivalent per nivells.
Ara bé, són la LUEV i el Reial Decret del 7 de
desembre els quals desenvolupen i
articulen la LOE. Pel que fa a la LUEV, concretament, a partir del decret del
30 de juliol, fa obligatòria l’obtenció del nivell exigit per la LOE en
castellà i valencià, si més no, a partir
de tercer curs de primària i en les zones valencianoparlants.
En canvi en les zones en hi ha predomini d’ús del castellà, tenen el dret a rebre l’educació en valencià
però no l’obligació a l’obtenció d’aquest nivell. A més a més i recollit ja en
el Projecte Educatiu de Centre (PEC), han de concretar-se la situació
sociolingüística que a partir del context esdevé en l’escola. En poques
paraules, en les zones valencianoparlants hi ha l’obligació de l’aplicació d’un
o més programes, PEV i PIP normalment i
tant en IES com en CEIP, mentre que en les zones de predomini castellà s’aplica
el PIP i, si la demanda és suficient, el PIL en el cas de les escoles ja que en
els instituts s’articula mitjançant el PEV. Cal no oblidar que també en el
PEC es troba el Pla de Normalització
Lingüística (PNL) i el Disseny Particular del Programa (DPP) d’educació bilingüe
i que, aquest últim, ha de determinar les llengües vehiculars, metodologies i
materials per dur a la pràctica l’educació plurilingüe. La qual a més a més, ha
d’estar supeditada i vetlada de compliment per la Consellería de Cultura,
Educació i Ciència. Quan al Reial Decret, considera alguns aspectes com ara: el
ajornament de la incorporació del castellà fins al segons cicle de primària
sempre i quan estiguin les hores mínimes del currículum oficial cobertes.
Convé tenir en compte també el marc teòric del model
valencià, específicament en documents i propostes de la Divisió de política
lingüística del Consell d’Europa, ja que
està basat: d’una banda, en un nucli ampli com és el territori europeu en el
qual conflueixen una gran quantitat de llengües i, d’una altra banda, les
característiques sociolingüístiques i educatives del territori que al cap i a
la fi influenciarà, el País Valencià. D’aquest mode l’educació plurilingüe ha
de ser, en primer lloc, un model d’enriquiment d’educació bilingüe, en poques
paraules, una experiència que a
diferència del model de manteniment- el seu objectiu es la recuperació de
llengua i cultura dels parlants d’una llengua minoritzada- i del model de
transició - procés de canvi d’una llengua minoritzada a una llengua dominant- ,
aquest es basa en l’adquisició d’una competència lingüística equivalent en
ambdues llengües ja que el bilingüisme ha sigut considerat, després
d’investigacions, com un tret beneficiós que potencia l’activitat cognoscitiva,
la capacitat d’abstracció i d’anàlisi d’estructures lingüístiques i de
creativitat i, a més a més, el model d’educació bilingüe ha portat a
l’adquisició dels nivells lingüístics fixats o exigits.
Malgrat tot, pels motius anteriorment exposats com
la pressió social, l’àmbit escolar ha de configurar-se com un instrument en el
qual es compensen les diferències lingüístiques i, posteriorment, siguen
traslladades a l’esfera social. No obstant, sorgeix un qüestionament, el català
com a llengua vehicular pot portar l’endarreriment de la competència
lingüística del castellà?, el qual es resolt
per la psicolingüística. Aquesta ciència afirma que el nivell lingüístic
d’un parlant posseeix una part comuna (coneixements, habilitats, estratègies de
lectoescriptura i d’aprenentatge de continguts) que una vegada que han sigut
consolidada en una llengua és igual en
la resta. Per això, és importat que siga
en valencià i no en castellà per tal de suplir la mancança o inferioritat
d’àmbits d’ús que la primera adquireix fora de
la institució educativa. De fet, de forma il·lustradora, el nivell de
domini del castellà és superior en l’alumnat de PEV i PIL que en els de castellà.
Tornant al marc teòric, aquest, inclús, ha d’enriquir l’educació plurilingüe ja que,
com s’ha comentat en el punt anterior, aporta uns avantatges de diversos tipus
que cedeix a l’alumnat de facilitat d’aprenentatge d’altres llengües perquè
aquests elaboren un banc de dades més ric,
estratègies d’aprenentatge basades en les comparacions de similituds i
diferències amb la finalitat de compondre en ells una entitat única de
multicompetència dinàmica. És a dir,
creen un procés d’aprenentatge lingüístic que es troba en constant modificació
a partir de les experiències d’actes comunicatius viscuts que, a més a més, són
potenciades a través de didàctiques plurilingües que deixen a una banda el que
Escola Valenciana critica amb les següents paraules: “quan aprenem una nova llengua ehem de pensar només en aquesta” (pàg.
17).
Un altre dels punts que s’articula en el marc teòric
és de la incorporació de la llengua internacional,
l’anglés. Si es parteix que els xiquets més menuts tenen major facilitat per
tal d’aprendre una llengua, sobre tot del seus fonemes, la resposta és ben clara per a la introducció
de l’anglés, “introduir-lo quant més
prompte millor”. Ara bé, no es pot simplificar la incorporació d’una
llengua amb una afirmació com l’anterior ja que la incorporació prematura no
augmentarà el nivell sense intensitat i continuïtat. Per tant la situació
actual, d’una hora a hora i mitja s’imparteix anglés, corrobora que no l’alumnat amb aquesta només tindrà un
contacte lleuger, motivant i sensibilitzat que no portarà a una competència
lingüística ni, pot ser, tan sols comunicativa. Per aquest motiu, la mesura
ideal és la metodologia anomenada “Aprenentatge
Integral de Continguts i Llengües Estrangeres” (AICLE) i no els programes
doble immersió que augmenta el percentatge de risc per interferència en el
procés de la lectoescriptura.
És per aquest últim motiu pel qual Escola Valenciana
exposa que l’opció més òptima, en el cas d’un inici trilingüe, és l’ajornament
de la llengua dominant (castellà) a fi que pressione amb força i no permeta el
desenvolupament lingüístic en valencià i anglés. Inclús, si s’introduïra una
segona llengua estrangera, s’aconsella que la primera en introduir-se fora la
més diferent, en estructures lingüístiques, en referència amb les altres. I,
posteriorment, la segona llengua (normalment el francès) en la preadolescència
per tenir desenvolupat i consolidat coneixements funcionals de les llengües que
permetran a l’alumnat aprendre aquesta des d’una visió més reflexiva.
L’últim
aspecte teòric és el de la diversitat, és a dir, ha de ser un model que
s’enfronte a les peculiaritats produïdes (lingüístiques, socials,
d’expectatives, necessitats...) i les encamine cap a l’augment del potencial de
l’alumnat en matèria plurilingüe i multicultural, sobre tot, en els centres
inclusius.
Amb
tot això, planteja, partint de la priorització del valencià com a mitjà vehicular, que es
modificarien els programes actuals per incloure la part de plurilingüisme (PPEV,
PPIL i PPIP). A més a més s’ampliarien aquests molt més amb les següents
característiques: d’entrada, el valencià introduït des del primer nivell
d’infantil; seguidament, introducció
lectoescriptura en valencià i posteriorment en castellà mitjançant PPEV i PPIL,
en PPIP s’introduiria simultàniament castellà i valencià;
en tercer lloc, el valencià seria vehicular en PPEV i PPIL i, en PPIP, tindria
un pes vehicular d’un 50 %; en quart
lloc, el 25% vehicular l’anglés si s’introdueix 3-4 anys i el castellà s’ajorna
fins al final del primer cicle o principi del segon cicle de primària; d’altra
banda, si hi ha la possibilitat de no ajornar castellà en PIP, ajornar anglés
fins primer cicle de primària i, per últim, no serà fins al tercer cicle de
primària o ESO el moment per introduir la segona llengua estrangera. En canvi, si es decideix no
introduir-la de forma prematura, el
resultat serà més beneficiós per a l’alumnat a fi que aquests no tinguen riscos
d’interferència lingüística en el
desenvolupament de lectoescriptura.
Així
mateix, és la Llei d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana realitzada
l’1 de juliol la que estableix i desenvolupa la LOE. En ella es contempla el
fet que tots els alumnes tinguen el dret de rebre l’ensenyament del valencià,
el valencià com a llengua vehicular, l’ajornament de la incorporació del
castellà fins al segon cicle de Primària, la capacitació del professorat en llengües i
l’obligació de la Conselleria de promoure els programes i d’adoptar les
actuacions administratives corresponents.
Cal
no oblidar que, amb la incorporació de la Unió Europea, el MCER
i, concretament “la carta europea de les
llengües regionals i minoritàries” regula i, en certs punts, amplia les
obligacions que s’imposen en el marc estatal i autonòmic en matèria
lingüística. La seua idea principal és la de “formació en llengües ha d’estar present durant tota la vida”.
Un
altre dels aspectes en el qual s’ha de fer incidència és el de l’organització
del sistema educatiu i, concretament, en els programes utilitzats per dur a
terme l’Educació Plurilingüe. Així, s’estableixen tres programes el PEV,
el PIL i
el PIP.
Els millors resultats han sigut els dels alumnes de
PEV i de PIL, en contraposició els pitjors, els dels alumnes del PIP. A més, en
l’Educació Secundària Obligatòria el PEV i el PIL s’unifiquen en únic programa,
el PEV i, l’alumnat que havia sigut matriculat en PIP en l’educació primària i
infantil, opten per la continuació dels seus estudis en PIP o, inclús, en PEV.
Si s’analitzen els programes més minuciosament es
poden trobar diferències que expliquen els resultats anteriors. Així la llengua
base o d’aprenentatge de la lectoescriptura pel que fa als dos primers és el valencià
i en el PIP és el castellà. Seguidament,
l’altra llengua cooficial per al PEV i PIL és el castellà des d’Infantil en el
PEV; des del segon cicle de Primària en el PIL i el Valencià des d’Infantil al
Programa d’Incorporació Progressiva. En tercer lloc, la llengua estrangera,
normalment anglés, s’introdueix a partir de primer de Primària als tres
programes i, inclús en infantil si es disposa de recursos humans, com es
comentava anteriorment. Finalment, les llengües d'àrees no lingüístiques o
llengües vehiculars en PEV i PIL es tracta de l’ús del valencià de forma
majoritària mentre que en el PIP s’utilitza majoritàriament el castellà i
mínimament el valencià, el qual s’incorpora en major proporció en el tercer curs.
D’altra banda, els documents utilitzats per tal
d’implantar els programes als territoris valencianoparlants com als castellanoparlants són el “Disseny Particular del Programa” i el “Pla de Normalització Lingüística”. Pel
que fa al primer, té com a competència l’organització metodològica(proporció d’ús del valencià i castellà)
i d’horaris. El segon, es basa en els passos a seguir per tal de normalitzar
l’escola a llarg termini mitjançant les Comissions
de Normalització Lingüística.
Per dur a terme la normalització lingüística Escola Valenciana proposa cinc
mesures per tal que el valencià arribe a tots els àmbits d’ús de l’entorn
escolar: en l’espai administratiu, acadèmic o pedagògic, en les interrelacions
amb l’entorn (comunicacions orals,
escrites, sobres, segells...), en el procés d’ensenyament-aprenentatge i en
els assessoraments lingüístics(diccionaris...).
Per finalitzar, Escola Valenciana com a model
d’educació plurilingüe proposa: d’una banda, l’assoliment de la Competència
Lingüística a l’etapa obligatòria en castellà, valencià i anglés
independentment de la procedència i característiques de l’alumnat i, d’una
altra banda, la potenciació del valencià com a llengua vehicular al mateix
temps que la normalització lingüística a les escoles. I, com a model d’escola
intercultural, els seus objectius estan destinats a potenciar la
interculturalitat a les escoles i millorar la convivència i cooperació entre
cultures dins i fora de l’àmbit escolar mitjançant una millora de l’autoconcepte
personal, cultural i acadèmic de l’alumnat. Al mateix temps que es garanteix la
igualtat d’oportunitats acadèmiques.
En conseqüència, s’ha de plantejar coordinadament les
següents actuacions: d’una banda amb la família(sol·licitud d’escolarització al municipi i entrevista inicial), amb
l’alumne (acollida a l’escola i aula i
procés d’adaptació), amb l’organització escolar (més organització en compensatòria, elaboració d’un pla de
treball individualitzat...) i finançament en materials i recursos (quaderns “Projecte d’Acord”).
Finalment, segons les últimes aproximacions i
propostes del pròxim decret es planteja com a eix fonamental la reducció dels programes
lingüístics en PPEV i
PPEC.
Aspectes secundaris poden ser l’autonomia de la Conselleria per determinar la llengua
vehicular de les matèries, la garantia del dret de les famílies que els seus
fills reben els primers ensenyaments en la seua llengua materna, assoliment de
competències lingüístiques semblants en castellà i valencià i domini funcional
en anglés, incorporació de l’anglés als quatre anys o la no- obligatorietat de
l’àrea de Coneixement del Medi en valencià. És a dir, tota una sèrie d’esmenes
en el sistema educatiu actual que soterra totes les actuacions d’Escola
Valenciana i que tendeix a la marginació
i arraconament del valencià com a llengua i cultura.
Algunes
de les mesures que serveixen per aprofitar aquestes diferències són: l’acollida
i integració emocional i relacional amb alumnes i professors per part dels
nouvinguts, matriculació en valencià i la possibilitat d’expressar els seus
referents lingüístics i culturals.
Agrupacions constituïdes pel director o
cap d’estudis i un membre de cada cicle amb l’objectiu de realitzar un registre
mensual de la normalització, l’elaboració del PNL i mitjançant aquest, del
PANL. A més han de fer un seguiment del PIL i promocionar d’activitats que
desenvolupen aquest últim.
