1.1 Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística: repercussions en l'àmbit escolar

En la sessió de hui s'ha començat el tema 1 amb l'explicació del primer dels apartats del tema tal com s'exposa a continuació:

Tema 1. Contacte de llengües

a)      Contacte de llengües

• El llenguatge s'entén com la capacitat comunicativa dels éssers humans mitjançant l'ús d'un codi lingüístic (signes lingüístics).
• Elements interns o mecanismes de funcionament de la llengua que configuren l'estructura lingüística: fonètica, fonologia, ortografia... A més a més, es pot adquiri aquesta "essència de la llengua" amb els primers inputs.
• Elements externs o d'ús lingüístic per conduir la comunicació,  és a dir, la llengua com a vehicle social. Aquests components estan relacionats amb la necessitat per comunicar-se i fan de vincle entre la llengua i la societat. És per això que la sociolingüística serà la seua ciència d'estudi.

• La sociolingüística és la "disciplina que s'encarrega d'estudiar les condicions d'existència d'una llengua".
• Estudia la llengua en el seu context social i cultural i té en consideració les variables sociolingüístiques de la comunicació: àmbits d'ús, territorialitat lingüística, varietats lingüístiques més utilitzades, categoria dels seus parlants (social, ideològica, edat, sexe...),  temàtica de l'acte de comunicació, intencions comunicatives (registres) i mitjà per fer-ho (oral o escrit).
• Avalua, per tant, la competència lingüística i s'extrauen diferents varietats de la llengua: diacrònica, diastracta, diatòpica i diafàsica.

• El registre estàndard no és més que una varietat lingüística artificial creada amb la intenció de superar les diferències dialectals i de registre (així es permet un alt grau d'eficàcia en la comunicació dels parlants).
• El monolingüisme és la situació caracteritzada per l'existència d'una sola llengua on la comunitat social tan sols parla una o, allò que és el mateix, "existència d'una sola comunitat lingüística dins d'un estat".
• Situació extranya, excepcional. Ja que les 6.000 llengües del món es reparteixen en 200 estats. Per això tendeix a haver-hi plurilingüisme.
• Normalment existeixen vacilancions en la semàntica entre monolingüisme i acceptació d'una sola llengua estatal que cal solventar:


• Estats com l'Índia (més de 4.000 llengües) i Europa tenen moltes més llengües de les que són reconegudes per part dels seues estats (ex. a França s'accepta que es parlen altres llengües d'igual mode que Bèlgica es considera territori multilingüe).
• Així, hi ha estats que apliquen polítiques de menyspreu lingüístic per tal d'homogeneïtzar o donar un caràcter patriòtic, d'unitat nacional seguint l'esquema: 1 estat, 1 llengua.
• Per tant, pot haver-hi monolingüisme territorial (una sola llengua en un estat) o monolingüisme estatal(reconeixement d'una llengua per part de l'Estat).
• El concepte de llengües en contacte va ser difós l'any 1953 per Uriel Weinreich per designar la relació que dues llengües mantenen en una mateixa comunitat de parlants.
• De fet, aquest contacte sol encaminar-se cap al conflicte lingüístic ( hi ha més d'una llengua i els parlants parlen una llengua en detriment de l'altra).
• En aquest contacte lingüístic no cap obviar el monolingüisme individual: una persona utilitza, tan sols, una sola llengua.
• I, els usos de la llengua dels diferents agents socials, condicionen cap a la creació del fenomen de monolingüisme social: ús d'una sola llengua en un context determinat.
• La realitat demostra, així mateix, l'existència de dos tipus o catalogacions de les llengües: minoritàries (nombre reduït de parlants) i minoritzades (ocupa una franja reduïda d'àmbits d'ús d'entre els quals no es troben, sobre tot, els formals o de gran influència social, ex. administratiu).
• Minoritàries: relacionada amb el nombre de parlants --> català (11 milions), suec (10 milions), danés (6 milions), noruec-finlandés (4,5 milions) o letó (2 milions).
• Minoritzades (pateixen el poder d'altres): els parlants d'aquestes exerceixen un bilingüisme unilateral per la seua obligació a parlar la llengua que té més presència en àmbits d'ús diferents (ex. el castellà no és una llengua minoritària però està minoritzada en el territori de Puerto Rico). També son exemples de llengües minoritzades el bretó, el gal·lés, occità, català, èuscar, sard...
• No es pot afirmar l'existència d'un paral·lelisme entre llengua minoritzada i minoritària: pot ser pocs siguen els parlants que la utilitzen pèro al mateix temps pot no patir el poder d'altres llengües i conduir-les cap a la substitució lingüística.
• Bilingüisme: "cas més simple de plurilingüisme" ("situació en la qual hi ha dues llengües en contacte" i es contraposa al trilingüisme o quadrlingüisme).
•  Però, una persona que domina més d'una llengua és un poliglota mai bilingue (un individu no posseix el mateix coneixement  de més d'una llengua tot i que autors reconeixen aquest fet en els xiquets).
• Terme aplicat a diferents accepcions i disciplines com la pedagogia, psicologia, sociologia, sociolingüística...
• Diferents classes de bilingüisme:
• Bilingüisme individual: capacitat per poder utilitzar o fer ús de dues llengües que té un agent social. Menor expressió, per tant, de poliglotisme i es classifica, al mateix temps, en:
• Segons el grau d'ús de la llengua: passiu (l'entén però no el parla perquè no es vol o no es sap) i actiu (l'entén i el parla).
• Segons el grau de domini lingüístic: simètric o ambilingüisme ( té el mateix nivell de coneixement) i asimètric (domini d'una llengua més que altra).
• Segons la motivació psicològica: instrumental (ús de la llengua per motius laborals o econòmics, ex. l'anglés) o integratiu (és el cas dels immigrants en l'aprenentatge de la llengua dominant del país).
• Bilingüisme territorial (geografia lingüística): situació en la qual un espai geogràfic es troba dividit en dues zones delimitades espacialment per llengües diferents.
• Cas de Bèlgica:  una zona es parla neerlandés i l'altra és francòfona.
• Cas del País Valencià: existeixen comarques castellanoparlants i catalanoparlants (derivades de la repoblació realitzada per Jaume I  i fet que utilitzen alguns presidents per excusar-se).
• Bilingüisme social: situació de bilingüisme individual associat a un col·lectiu de persones.
• S'usen dues llengües:  una és pròpia i l'altra d'altre grup que s'alternen a partir de normes d'ús establertes.
• Situacions diferenciades: grau d'extensió de la bilingüització, estabilitat de la situació o jerarquització funcional de les llengües.
• Situacions d'amagament: situació de desigualtat (fonamentat en "cap poble necessita més d'una llengua per comunicar-se") que condueix a situació conflictiva pel que fa a les funcions o usos de cada llengua.
• No hi ha cap bilingüisme social realment: sociolingüistes com Aracil i Ninyoles en el seu estudi que relaciona la societat amb la llengua denuncien la mancança d'ús correcte del terme bilingüisme  atribuint un altre més encertat:  "substitució lingüística" (derivat del conflicte lingüístic).
• De fet, Carmen Llunyent en "Vida i mort de les llengües" denuncia: "totes les llengües tendeixen a desaparèixer".
• Diglòssia (segons Ferguson, 1959 a partir de les diferents variants o registres en la llengua àrab o en el grec que poseixen una varietat literària molt allunyada a la varietat oral):  "coexistència territorial de dues varietats d'una mateixa llengua" (varietat A (alta) i varietat B (baixa).
• Per a Ramon Llul l'àmbit formal s'escriu en català.
• Distribució funcional de les dues varietats de la llengua determinats per: àmbits d'ús formals i àmbits d'ús informals.
• Per a Fishman (1971):  coexistència de 2 llengües en un mateix territori de forma que una llengua A ocupa els àmbits d'ús formals i l'altra (B), els informals.
• Evolució cronològica del català des del punt de vista sociolingüístic: 

• Existència de 4 situacions en relació amb els àmbits d'ús i competència individual dels parlants:



• Per a Rafael L. Ninyoles el català també s'inclou en el concepte de diglòssia: durant el segle XX s'ha trobat en una situació de diglòssia ja que era llengua oficial i es considerava llengua de prestigi en àmbits formals tan sols en la zona de Catalunya i, tot i que un poc, en les Illes Balears.
• Diferència entre les varietats de la llengua: A (registres formals) i B (registres informals).
• Diglòssia com a situació estable tot i que realment és inestable.
• No es pot justificar a partir de llengues amb prestigi/sense prestigi (ja que el castellà en el territori espanyol pot tenir-lo però no en el de Puerto Rico).
• Conflicte lingüístic:  competició de les llengües per ocupar diferents àmbits d'ús en una mateixa societat (és per tant una situació dinàmica i inestable).
• 1r Una llengua forastera, dominant o expansiva comença a ocupar àmbits d'ús d'una altra pròpia d'un territori  (llengua dominada, recessiva o minoritzada).
• 2n S'inicia el procés cap a substitució o extinció de la llengua recessiva sinó s'intervé cap a la normalització.
• Substitució lingüística:  pasa por una sèrie d'etapes diferenciades.

• Interposició o mediatització  (de forma paral·lela a la substitució): 
• Llengua dominant interfereix en la llengua dominada: els immigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la llengua pròpia. Els préstecs lèxics d'una tercera llengua s'adapten a través de la llengua dominant (ex. fútbol i no futbol).
• Interferència lingüística (de forma paral·lela a la substitució):
• Canvis en l'estructura lingüística d'una llengua motivats per la influència de L2:
• Interferència fònica: introducció fonema [X] del castellà (ex. "Xéfe", miXellons) o la no distinció entre essa sorda i sonora.
• Interferència lèxica i semàntica: "jués" o "mansana" (barbarisme).
• Interferència morfosintàctica: apliquen estructures morfosintàctiques de la llengua dominant "la costum", "la senyal".
• Existència de factors socioculturals per frenar o potenciar la interferència:
• Prestigi o valor social de la llengua.
• Grau de lleialtat lingüística dels parlants.
• Dimensions del grup bilingüe i homogeneïtat o diferenciació sociocultural.
• Procés de normalització lingüística: procés alternatiu a la substitució lingüística l'objectiu del qual és recuperar àmbits d'ús propis de la llengua perduts per la presència d'altra llengua (cohesionar la comunitat lingüística en definitiva).
• Es vol la normalitat lingüística a partir de:
• Augment del nombre de parlants.
• Augment de la freqüència d'ús de la llengua.
• Augment dels àmbits d'ús de la llengua.
• Normes d'ús faborables a la llengua dominada.
• Factors socials que determinen el procés de normalització:
• Cohesió del grup o comunitat lingüística.
• Consciència lingüística dels parlants (cal reconéixer que hi ha un conflicte lingüístic i que s'ha d'actuar per solventar-lo).
• Marc legal vigent (reorganització de les funcions lingüístiques en els àmbits d'ús per augmentar el nombre de parlants i la freqüència d'ús).
• Moviments sociopolítics.
• Normalització com a decisió conscient: canvis en dimensions polítiques, socials (actituds dels parlants) i culturals (teatre, escola) i té un lligam amb la democràcia, ensenyament i els mitjans de comunicació que condueix a realitzar:
• Normativització (codificació de la llengua).
• Política lingüística (intervenció in/conscient de la política en l'àmbit d'ús de les llengües basada en principis o models teòrics):
• Liberalisme o no-intervenció: no s'intervé i es deixa que el procés de conflicte lingüístic es desenvolupe.
• Dirigisme o intervenció: publicació de decrets, lleis, per conduir a l'hegemonia lingüística o per la normalització).
• Principi de personalitat: cada individu té drets lingüístics independentment de la zona de l'estat plurilingüe on es trobe.
• Principi de territorialitat concedeix beneficis en una zona delimitada no en tota la territorialitat.

Ací baix es presenta un esquema de l'estructura que segueix l'apartat 1. 1 i la Prezi d'on s'ha explicat a classe: